16/11/2013

Benvinguts altra vegada rossinyols!!!

Avui ha estat la primera quedada amb en Mamadou. Hem quedat a les 11, per part meva he pensat que avui seria millor no quedar massa aviat, per si arribava tard o qualsevol inconvenient que pogués passar, tot i això teniem els números telefònics. He estat inquieta fins que l'he vist. El vent movia dissimuladament els seus cabells arrissats. Potser feia mitja hora que m'esperava... El primer que he vist, han sigut les seves dents blanques, ocupaven gairebé tot el seu rostre, quin somriure més gegant i sincer! Gairebé se'm llença a sobre, quanta il·lusió en una personeta tant petita, i no tant petita, doncs és més alt que jo, i fa tota la pinta, que el seu cor, és més gran que casa meva. Encara no l'he saludat que ja m'ensenya coses, un llibre, dibuixos, uns braçalets. Un és per mi. L'ha fet ell. Ahir ja vaig poder ser testimoni de les seves habilitats amb una simple corda, avui de tres cordes. Em sento còmode i li pregunto què vol fer. "El que tu vulguis!" - M'anima entusiasmat. M'ho he pensat molt bé què volia fer, masses coses ronden el meu cap. Llàstima del temps, vent i fred, però sabeu què? No ens impedia fer res! Ràpidament treu la seva pilota que va prometre que portaria per fer una mica d'esport, doncs així ho vam pactar ahir, a la festa. Li ofereixo abans, anar a buscar alguna llaminadura, per així conèixer els seus gustos, i també premiar-lo per complir la seva paraula, la puntualitat, l'espera, la sorpresa.

Entrem dins el supermercat, el meu guia em desxifra cada passadís en el que ens trobem fins que arribem a la cova on hi guarden l'or: Quan veu les llaminadures s'atura. Em mira i m'espera a que arribi. "Tu mateix"-Li dic. No s'ho creu. Agafa una bossa i unes pinces, em diu, quina t'agrada més? I n'agafa una per ell, i una per mi. Repetidament, fins unes deu peces per cap. Coincidim en gustos i somriem feliços que ens enduem el tresor al camp de futbol. Conec gairebé tots els racons de la Bisbal- em diu-, i rodalies! I li ofereixo anar a la Carbonera, un racó de Fonteta que jo conec, i ell no.

Li explico una mica la història que recordo que m'han explicat temps abans en una excursió amb l'escola. El funcionament de la creació del carbó segueix sent un misteri per en Mamadou, doncs li prometo anar-hi quan facin el carbó, la pròxima vegada. I satisfet recorre camins buscant algun bolet, algun espàrrec. Em confirma que n'és un expert. Busquem algun pal per montar-nos unes porteries i juguem mentre trobem les branques desitjades. Ho preparem tot i montem un partit força igualat, doncs és ràpid, no li dono peixet, em poso al seu nivell, gairebé no arribo als xuts que fa, correm com si de vida o mort es tractés i cansats decidim fer un "kit-kat" amb les llaminadures comprades. Mentres ens atipem, m'explica coses de la seva família, quina és la ocupació del seu pare aquí a la Bisbal i quina és a Gàmbia. Em sembla extrany la forma en què s'ha adaptat, sembla l'amo de la Bisbal, fem alguns tocs i decidim tornar al punt de partida. Pel camí m'explica que ha montat molts cops a cavall a Gàmbia i al veure una hípica, aprofitem per pararnos-hi una estona a veure els cavalls. Està tancada i no veiem res, però això no ens decepciona, ens indica que tenim una altra activitat a apuntar a la llista per un altre dia! Aparquem el cotxe i ens dirigim al pavelló d'esports. Veiem mig partit de bàsquet femení, són petites i nota que els falta tècnica, però els dos disfrutem comentant el partit com dos professionals!

Sen's ha fet molt tard, doncs jo pateixo per què no el renyin per arribar tard a casa, però em confirma que no té hora d'arribada, tot i això, ja són les 14.15, li proposo dur-lo a casa en cotxe, ja que m'ha explicat que hi té un tros caminant des d'on ens trobem, i de pas veig on viu per si algun cop l'he d'anar a buscar, un dels consells que em vaig apuntar de les sessions informatives i algun bloc que he mirat prèviament. Els dos decidim que si demà no plou, ens tornem a trobar, malhauradament no farà bo, i ens haurem d'esperar 6 dies a la pròxima trobada. Ja tenim mil plans per fer, cadascun millor que l'altre, i hem promès els dos, que seguirem pensant més plans per fer fins que ens veiem, i anirem augmentant la llista.

Estic molt contenta i entusiasmada. Em sento nova, més gran. Encara no he assimilat l'inici del joc, de l'experiència. Tinc la sensació que aprendré molt d'aquest noi. Espero oferir-li un món obert, tot i que té les idees molt clares. Sé que gaudirem de l'experiència, si més no, ja ho fem ara. Us deixo amb algunes fotos del dia d'avui, fins la setmana que ve!

15/11/2013

Hola rossinyols!!

Avui, inicio aquest blog on aniré publicant periòdicament les meves quedades amb el meu mentorat. Primer de tot, em presento, Em dic Noemí Deulofeu Blanch, tinc 20 anys, visc a Torrent de l'Empordà, estudio Història de l'Art a la UdG, m'agrada molt els esports, fer activitats i no parar mai quieta. El protagonista d'aquest bloc, el meu mentorat, és en Mamadou Jaiteh, té 12 anys, estudia 2n d'ESO a l'institut de la Bisbal d'Empordà, on fa el mentorat amb mi i on viu desde fa un temps ja. Prové de Gàmbia, i ha vingut aquí amb la seva família sense opció, com molts altres nois.

Tot va començar fa unes setmanes, quan per veu de la meva companya de pis, em vaig enterar del projecte Rossinyol, ja havia participat abans en d'altres projectes, com el Lexcit i em va semblar una bona iniciativa, el projecte constava de fer de mentorat a un nen o adolescent que no tingués accés a la meitat dels privilegis que gaudim, tot i la crisis. Aportar un granet de sorra en aquesta societat que, hipòcrita, tant ens dóna i tant ens treu. Vaig ser seleccionada i vaig iniciar les jornades formatives, cada sessió em feia sentir més a prop del meu mentorat, el temps se'm feia etern. Va arribar la festa d'iniciació, i aquí, és on entra el protagonista:

Seiem a les cadires, falten dos mentorats, els que són ja a la sala, acompanyats de les famílies, esperen, tímids, saber qui els acompanyarà durant els pròxims 8 mesos. Tots tenim ganes de començar. Inicien el discurs tot i no ser-hi tots, doncs ja ha passat ben bé mitja hora des que ens hem reunit tots. La regidora, Nuria Anglada inicia el seu discurs, agraïnt-nos a nosaltres, mentors que participem en aquest projecte, i ens feliciten, a nosaltres, a les famílies, tant com als mentorats seleccionats que fem possible aquest intercanvi. Xavier Besalú, en representació de la Jessica, inicia el seu discurs amb una segona felicitació i agraïment, i finalment, Elisabeth, enllaç territorial inicia el joc que unirà mentors i mentorats: Cada mentorat té una clau que obre el candau que guarda cada mentor; En un principi, jo m'havia de quedar sense mentorat per al moment, doncs faltava un noi per arribar, tot i això, Elisabeth decideix que participi igual com les meves companyes. Primer, ve un noiet, molt formal, em recorda a l'Steve Urkel, somric, prova les dues claus, no fos cas que una fos certa i l'altra no, i noto en el seu rostre una petita decepció que no ha trobat encara la seva mentorada, però l'animo a que segueixi buscant, i així ho fa, seguidament, Mamadou ve a obrir el candau, i jo, esperant que no obri, em sorprenc. S'OBRE EL CANDAU. Elisabeth queda sorpresa, Mamadou definitivament és el meu mentorat, una sorpresa per ambdues parts! M'alegra que sigui ell, tenia un presentiment. M'aparto amb ell i xerrem una estona. No porto ni cinc minuts amb ell i ja conec el nom dels seus millors amics, dos trucs de màgia, el seu plat de menjar preferit, la seva religió, la seva mare, les seves aficions i les seves aspiracions. Sorpresa és poc. Esperava que passesin alguns dies a saber la meitat de la informació que em proporciona Mamadou. Però no només parla ell. S'interessa per mi, vol conèixer tot allò que jo li pugui explicar. Em deixa parlar i respectadament utilitza el seu torn de paraula per enlluernar-me amb qualsevol frase que comença amb un "Com es diu..." No deixa mai de somriure, i això m'encanta.

La primera impressió ha estat, simplement magnífica. Molt millor del que m'esperava. Doncs la teoria dels instants previs acaba de desaparèixer. Tinc tantes ganes de fer mil coses, té tantes coses per fer amb mi, el temps sen's fa curt i decidim quedar el dia següent. Me'n vaig a dormir amb un regust de boca exquisit, conto els minuts perquè sigui demà a les 11. Serà puntual? M'ho posarà tant fàcil com avui? ... Zzz!