Sé que ha passat molt temps des de la última entrada, i amb el temps també han passat moltes coses en el nostre mentorat, sens dubte el vincle que he agafat amb els dos meus petits monstres ha anat creixent a cada trobada, pas a pas anem avançant junts en un mentorat inexperimentat, dubtós, però junts, que és el que conta.
Ahir vaig convidar als meus mentorats a la meva família després d'un matí d'esport; i els seus somriures em van confirmar el que ja sospitava. Ara que el mentorat es va acostant a la seva fi, em sento molt orgullosa de la feina que hem fet fins ara. El seu agraïment i il·lusió és constant, i em fa molt feliç. Els meus pares, es van sorprendre del respecte que ens tenim mutuament, la reacció dels dos cap a ells, em va agradar molt. La situació va ser molt agradable, i vam riure molt, qui no riu amb els acudits del Mamadu, o les històries de l'Abdel?
En Mamadu em va confessar que s'ho havia passat molt bé i en el seu somriure de despedida vaig veure un gràcies que no sabria disfressar en paraules. L'Abdel, va ser més directe, i em va guinyar l'ull com només ell sap fer.
Si miro enrere, no imaginava que el projecte fos així, em sento útil quan estic amb ells, i quan torno a casa, i repasso cada moment i cada conversa que he tingut amb els dos, conjunta o per separat, lo qual sempre intento fer per saber si estan conformes amb el mentorat, si canviarien algo, i em responen que no, que els agrada com rutlla cada quedada, la llibertat que els dono, els aporta la meva confiança diposada en ells i saben quan em fallen i quan no.
Hem decidit seguir quedant malgrat la mentoria acabi, i mantenir el contacte, tampoc el podriem perdre de cop, de manera que de tant en tant, ens seguirem veient.
Finalment, abans de deixar-vos algunes fotos com de costum, voldria deixar constància de com són els mentorats.
L'Abdel és el nen més noble que he conegut fins al dia d'avui, pacífic, generós com el que més, i sobretot i el més important, amb moltes ganes de viure i disfrutar com el que és, un nen de 10 anys, amb la maduresa que encara no li pertoca, aportant sempre idees noves i opinions, amb un respecte que sorprèn, i molt.
En Mamadu, d'altra banda, és més agressiu i impulsiu, però té un cor enorme, quan penetres dins les parets de la fortalesa que s'ha construït degut a la seva situació, descobreixes que el món no és tant dolent, que les vies a escollir són més fàcils del que semblaven, la seva paciència és esgotable, però no el seu somriure, malgrat no sempre està d'acord, té moltes ganes de dir qui és i perquè val molt.
Estic molt orgullosa dels dos, i sempre intento fel-s'hi saber, perquè crec que és important que siguin premiats, també.
Tenim algunes idees per les pròximes quedades, una de les quals la veureu ben aviat. Dit això, us deixo algunes fotos i algunes idees que podeu fer servir, si voleu, a les vostres quedades:
Girona (Llagurt+Exposició Mòmies al CaixaFòrum); Begur (Gimcana esportiva); Torrent (Picnic i platja de Pals)...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada